A opinião de ...

La Pruma Braba

Lhebánta-te Sancho, se puodes, chama l regidor desta tierra i precura si me dá un pouco d’azeite, bino, sal i remeiro para fazer l salutífero bálsamo.”

Miguel de Cervantes, D. Quijote, cap. XVII
Por estas alturas de l anho, na Tierra de Miranda, ye tiempo d’ampeçar i d’andar cun la çafra de l’azeituna. Ye berdade que, datrás, solo las tierras acerca de l riu, mais calientes, tenien oulibeiras i azeite. Fui ende, antre las faias, adonde l riu fui scabando la sue cama, que la fuorça, l saber i la pacéncia houmana fúrun tamien scabando i oumentando ls paredones, prendendo la tierra, nun deixando q’eilha resbala-se lhadeiras abaixo, ponendo i fazendo medrar las oulibeiras seculares.
L cultibo de l’oulibeira i la produçon d’azeite son ua de las práticas q’acumpanha las gientes de la Tierra de Miranda dezde ls tiempos mais antigos. Ye cierto que la cultura yá eiqui eijistie quando ls árabes, n’ampercípio de l seclo VIII, acupórun toda la Península. Mas tamien nun hai dúbeda que fúrun eilhes ls grandes ampulsores de l sou cultibo, apurando las técnicas de produçon i, quien sabe, traendo i acrecentando nuobas bariedades a aqueilhas que yá eiqui habie.
Ye isso que mos dízen las palabras que mos fálan de l azeite, que ora deixan ber las sues raízes lhatinas, ora resbálan pa ls sons árabes. Assi, la forma “oulibeira” ben directamente de l lhatin olivaria (arbor), ou seia, l’árbole de l’oliva, que ye la palabra cunserbaba an muitas lhénguas románicas. Mas, an mirandés, eilha ten yá l cheiro i l sabor árabe, ua beç que kla palabra azeituna ben directamente de l árabe az-azeitunâ, cunserbando, an mirandés, ls traços fonéticos próssimos de l oureginal. L mesmo se puode dezir de l nome pul qual ye conhecido l “zambujeiro”, spece d’oulibeira braba, chamado an mirandés zambunho, ua forma que ben eigualmente de árabe azzabbú.
D’un punto de bista metafórico, esta armandade antre formas benidas de diferentes lhénguas i culturas ye bien l’eimaige deste “óleo”, presente an todas las cibelizaçones al redor de l mediterrâneo i fazendo parte de la dieta alhimentar. Mas l sou balor nun stá solo na sue amportança pa la comida. Ten tamien prefondos balores simbólicos, resultado de la sue cumbibéncia milenar cun ls diferentes pobos i cibelizaçones. Nun stranha, por isso, que seia usado an muitas malzinas q’aliméntan la chama de ls ritos i de las tradiçones mais prefondas. L bálsamo de Fierabrás, que l famoso cabalheiro andante, D. Quixote, querie fazer, ye l mesmo q’ancuntramos na Tierra de Miranda, presente an alguns testos de Teatro Popular Mirandés, sendo mais un eisemplo de cumo l “azeite” ye un eilemento milagroso.
I d’algua maneira podemos tamien dezir que ls lhagares tradicionales éran ls sítios adonde íban a dar todos estes saberes, crenças i mitos. Ende bamos tamien ancuntrar ua riqueza de bocabulairo, hardeiro de las mais bariadas raízes: l lhagareiro, l forno, la tremoeira, las tinalhas, l caço, l andar de lhagar, la pilada, la gamela, las augas-ruças, l alperchin, las seiras, l peso i l fuso, l’augadeira… Mas ancuntramos subretodo un “saber fazer” acarramelado nas piedras i outros materiales de ls lhagares, que son l fruito de muitas manos que solo ls milénios de stórias puoden ajudar a splicar i a antender. Un lhagar d’azeite ye, por isso, ua spece de palimpsesto adonde s’ajúntan tantos conhecimientos i tantos seclos que serie ua pena se nun fússemos capazes de ls ler, de ls anterpretar i de ls aprobeitar cumo eilhes merécen.

Edição
3758

Assinaturas MDB