A opinião de ...

La pruma braba

As perges medomino
Labador e deu.
Requiem eterno domino es deo.
Auto de Roberto do Diabo
 
Ls nomes i chamadeiros de la Tierra de Miranda reçúman la cultura i la stória que ye la nuossa. Antre las muitas funtes, cúnta-se l chamado Triato Popular Mirandés – las nuossas quemédias i quelóquios – que dan cuorpo a un braçado de testos que fórman un de ls alheçaces mais firmes de la cultura mirandesa. Outro fincon i outro beneiro ye la lhiteratura oural, tamien eilha cun reçumadeiros que ban i bénen para esse triatro. Nomes cumo Floripe(s), Rogério, Reberto, Forminante, Crespin, Zabel, Banjamin… i tantos outros, son alguns de ls eisemplos que carrégan cun eilhes las stórias qu’un die fúrun cuntadas ou que chubírun al trabado d’un qualquiera lhugar de la Tierra de Miranda.
You conhecie a un tiu Banjamin. Era sendinés, mas casou an Picuote. Lhémbra-me que tocaba caixa i acordeon cumo naide. I inda hoije, dízen, parece que la música de ls bailes qu’el animaba ressona na memória de todos quantos beilórun al son de ls sous strumentos. Mas solo hai pouco tiempo çcubri que nun chamaba Banjamin, mas si Antonho. Mas naide l chamaba Antonho, todos l chamában Banjamin. Porquei? Porque nos anhos trinta, quando inda era un garoto, fizo de Banjamin no Auto de Jesé de l’Eigito que, por essa altura, se representou an Sendin. I assi quedou cun l chamadeiro agarrado a el para toda la bida.
Lhémbra-me, a este propósito, d’outro chamadeiro que quedou i se puode oubir an Sendin. Ye l de “récocéco”, “reco-seco” i hai tamien quien diga yá “rato-seco”. Tamien el ye bien antigo i ten la mesma funte que l de tiu Banjamin: l triatro popular mirandés. Desta beç ye l Auto de la Ressurreiçon de Nuosso Senhor Jasus Cristo, representado an Sendin nos anhos binte, an 1928. Un rapazico que fazie d’anjo tenie que dezir an lhatin, estas palabras sacadas de l hino “Regina Cæli”: “Resurrexit sicut dixit”. Mas las palabras cumo quiera que nun éran fáceles de dezir i nun le salien ou nun se le cortában. L que le saliu fui “récocéco” i “récocéco” quedou para el i pa la sue família qu’inda hoije ye assi conhecida. I, digo, you, bien puoden tener proua neste chamadeiro, pois qu’un de ls sous antrepassados fizo parte desse quelóquio.
Son muitos i bien angraçados ls eisemplos que mos quédan, na nuossa cultura, desse lhatin stropiado. I nun son, nien poderien ser, solo de la Tierra de Miranda.
Até 1965, quando acabou l Cunsílio Vaticano II, l lhatin era la lhéngua an que se fazien ls atos lhitúrgicos. Isso quier dezir que durante seclos, miles i miles de pessonas, pronunciórun palabras, spressones, frazes, sien nunca las habéren bisto screbidas. Por isso, passórun de boca an boca, ancadenadas desta ou daqueilha maneira, até que las palabras quedórun sien sentido.
Cúnta-se que nua casa de freiras rezában la “candileta”. I quei ye la candileta? Nada mais do que las palabras de l salmo 83,2: “Quam dilecta tabernacula tua, Domine!” (Cumo son amables las tues moradas, Senhor!). I diç un cura – que nun bou a dezir quien – qu’ua beç oubiu, al antrar n’ua eigreija i rezában l resairo, la tie que mandaba rezar dezir assi: “Yá nun hai cielo”. I la giente respundiu toda: “Ora pro nobis!”. I quei ye l “yá nun hai cielo”? Nada mais ua singular corruptela de “Ianua coeli” (puorta de l cielo). Un pouco alantre acrecentaba la tie: “Sale del infernórun”, an beç de dezir “salus infirmorum” (salude de ls anfermos). Nun deixa de tener grácia pedir-le a Nuossa Senhora que sala de l Einfierno! Mas las rezadeiras, cun la mesma piedade, siempre repundien: “Ora pro nobis”.
 
 
 

Edição
3497

Assinaturas MDB